J. Corredor-Mateos, 1990 Exposició Portes eròtiques
L’artista deixa els pinzells, i amb ells el pigment, en completa llibertat. La pinzellada es mou per l’espai – paper, cartó, tela – amb suaus ondulacions i grans trets, amb seguretat i contundència. El traç és ample i enèrgic, com el d’un pintor extremoriental, avesat a repetir el mateix gest deu mil vegades abans d’aconseguir la destresa absoluta.
És evident el gust pel blanc que il·lumina el quadre sencer i el fa resplandir. En contrast amb aquest blans, l’ocre posa un contrapunt de terra que cal treballar, matèria crua d’una bellesa aspra i natural.
Altres vegades, el que domina és el blau, però sempre, com el cas dels altres colors, fragmentat i a ventades, com si fos vist i no vist. L’artista, el creador es troba al seu davant el caos primigeni de la pintura, i del món, i la seva missió és la de donar-li forma sense acabar mai de trobar la definitiva, perquè potser no és possible i ell tampoc ho vol (el mateix Vaccaro afirma de manera molt explícita, “aquest equilibri en el desequilibri”).
Al costat d’aquests traços, generalment horitzontals i curvats, fruit de la necessitat, veiem unes pinzellades rectes que se sobreposen a les altres, perfectament compenetrades. Vermelles, negres, ocres, roses o blaves, són un factor d’equilibri i posen en evidència, encara que sigui d’una manera lleu, l’estructura. Però no es tracta de línies fixes, rígides, que refreden el conjunt, sinó que, pels tons i la flexibilitat del seu recorregut, s’integren plenament amb els altres elements i acaben de donar significació a la pintura.
En molts moments apareixen imatges de la realitat figurada: un rostre mig tapat pels traços blancs, la suggestió d’un tors, una mà clarament dibuixada, uns arcs arquitectònics. No determinen res, ni a desplaçar la importància que té, per ell mateix, aquest sentiment pictòric lliurement manifestat. Són a manera de collage, o si ho preferim, evocacions imprevistes, vestigis d’una visió quotidiana de la realitat, que traspua a través del nou pla en el qual l’artista s’ha situat.
El que en tot moment és substància, forma i contingut és la pintura mateixa: és a dir, la sensibilitat, afinadíssima i sòbria, la saviesa tècnica, la capacitat de transmutació de la matèria en art i part d’una nova realitat.