Daniel Giralt-Miracle, 2010 Exposició De la passió

La presentació d’aquesta exposició m’ha convidat a revisar la trajectòria de Ricard Vaccaro, des d’aquella exposició de pintures i dibuixos que va celebrar el 1972 al Taller de Picasso de Barcelona (una experiència llunyana i turmentosa per l’atemptat que va patir la galeria), fins a l’obra més recent que acabo de visitar a la nau industrial on ha realitzat les escultures que ara presenta. La conclusió és que la seva és una trajectòria rica i diversa, amb salts i canvis que podrien semblar contradictoris, però que té un comú denominador que expressa molt bé el títol d’aquella performance que va fer el 1985 a la Sala KGB: Transmutacione-one-two, una combinació de pintura, color, música, dansa i llum que aplegava diferents disciplines i que posava de manifest l’essència del seu ampli i divers quefer, un quefer que no para de transformar-se, però que sempre torna a les seves arrels. I és que, treballi sobre una superfície plana, dibuixant, pintant o gravant; treballi en l’espai, ja sigui com a escultor, com a instal·lador o performer; o busqui una quarta dimensió, la que va més enllà de l’espai euclidià o jugui amb dimensions més abstractes com les idees o la música, sempre apareix en la seva obra el seu llenguatge, una escriptura que ha inventat, eminentment cal·ligràfica, preponderantment gestual, acusadament rítmica i que és l’expressió directa d’aquesta passió que traspua la seva obra i la seva personalitat. Perquè Vaccaro s’alimenta “de les inscripcions, dels trets instintius” i respecta “els impulsos, les espontaneïtats antigues de la mà humana que traça els seus signes”, com va escriure Dubuffet.

Francesc Miralles ja va apreciar el 1995, en la presentació de l’exposició “Dies i miratges” (Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat), que Vaccaro no es distingeix tant per “una unitat estilística” sinó per “la seva voluntat de configurar un codi plàstic que li sigui útil per explicar-se, empri la tècnica que empri i siguin quines siguin les dimensions del seu treball”. És per aquesta raó que crec que la seva obra actual remet a aquelles Transmutacione-one-two, perquè en el fons el que ha fet Vaccaro és fer-les evolucionar, dotar-les de més intensitat, més força expressiva, més passió. Sigui amb el dibuix, sigui amb una pinzellada d’acrílic, vernís o cendra, sigui amb plaques de cortén o acer inoxidable, o sigui amb planxes de polimetacrilat, tota la seva obra és resultat de la materialització del gest, d’una idea, d’un pensament o d’un sentiment, que s’ha de concretar en la forma, tal com l’entenien els gestaltics, és a dir, que la forma ve del subconscient carregada de sentit i té validesa universal.

En el fons podríem afirmar que amb la seva escriptura Vaccaro desinhibeix el subconscient, allibera la imaginació i la materialitza en imatges, com també van fer Klee, de Kooning, Miró, Hartung, Pollock o Tobey, i com també crec que fan alguns dels grafitters contemporanis, és a dir, expressar-se amb una grafia que no cerca significats unívocs, sinó que es concentra en la realitat física, psíquica i plàstica del seu autor.

Va ser Ignasi Riera qui la tardor del 1989 va escriure en el catàleg d’una exposició de Vaccaro (Artual, Barcelona) que totes les facetes de la seva obra són “fragments d’una simfonia única”, resultat d’”una revolta permanent de les formes estàtiques, empeses per una voluntat permanent de fuga”. Una al·lusió a la música que no era baldera perquè sempre, la música i la poesia han estat (i estan) en el rerefons del seu treball que, en exterioritzarse, esdevé una pluja de pinzellades que s’entrecreuen, se sobreposen, que van teixint una trama espessa de formes simples i colors harmònics, que configuren el suport físic de les seves inquietuds psíquiques. Una lectura fàcil del seu treball d’ençà els vuitanta, podria inscriure la seva obra pictòrica dins de l’informalisme gestual o a prop d’un expressionisme abstracte, de sensibilitat mediterrània. El mateix podríem dir de la seva obra tridimensional, que per la seva austeritat formal podria recordar-nos cert minimalisme, però tot això serien aproximacions epidèrmiques, perquè el motor de tots els seus canvis forma part d’aquestes transmutacions successives, fonamentades en l’escriptura i en la recerca de l’espai, la llum i el color i de les quals ara en tenim una altra mostra, en les obres realitzades entre el 2008 i el 2010 que formen part d’aquesta exposició, tant en les pintures sobre paper de diari, de base gestual, fetes i refetes perquè mai dóna la feina per acabada, o en les múltiples escultures de polimetacrilat que, com les de Juli Gonzàlez, són dibuixos a l’espai que en la seva forma, en el seu color o en el seu tractament ens transmeten fredor, oblit, indiferència, fragilitat o ens recorden formes de la natura o ritmes musicals sorgits directament de la llibertat i la passió pròpia del jazz (Art Tatum, Django Reinhardt, Ella Fitzgerald, Charlie Parker, Miles Davis, etc.), amb el que tornem una altra vegada a una de les passions de Vaccaro, potser perquè com va dir Strawinsky “La musique, c’est la calligraphie”.

Com sigui, les d’aquestes obres són línies potents, formes serpentejants, superfícies guerxades, transparents, translúcides, de color, gratades, burinades, acolorides, patinades, a les que la llum aporta definició formal i misteri espaial i totes elles comparteixen una cal·ligrafia que no solament ocupa un espai físic per la seva volumetria, gestualitat i grandària, sinó que, per la seva