Vicenç Altaió, 2010 Exposició De la passió

Tal com estan les coses
No ens ve de nou
Que som subordinats de la inadaptació
Cosa que incrementa la passió


Car no hi ha més model
Que el que
L’art busca en el seu espai


I no és pas que un es despulla
En la creu sinó la distància
Entre el molt conèixer i l’ull


No només veiem el que veiem
Més que l’ull nu
Car anomenem enllà
Cosa que incrementa la passió


Torturem la llengua perquè l’ull
Llegeixi el que l’ull no veu
Car l’escriptura diu el que no sap


Cosa que incrementa la passió


Cremo dins el foc de la llengua
D’un coneixement fet de dificultat
D’una veritat que no és coneixement


Car no hi ha límits
On no hi ha realitat
Sinó escriptura en mutació


Som comunitat de risc
Despullament del jo
Singular


Singularitat cos per unir-se
I en canvi pulsió de la mà per gratar
Dibuixar damunt el cossos units
Cosa que incrementa la passió


Per fixar l’infinit en el finit
Escriure el gest
A fi de no ofegar-se en el moviment


Tant de coneixement
Per recórrer al desacord
No només el que l’ull diu


Forma que sigui llum
Prèvia a la matèria
Només a la terra eterna. Sense
Fe habitant el sentit


La passió que fa créixer
La passió que aniquila
Ens enfonsa? Ens eleva?


Ferir la forma anhelada
Amb furor. Ritme i alè del cor
Traient punta per ratllar.
Cosa que incrementa la passió.


Per què enterres la pintura
Tu tot escriptura
Perquè escrius fins a la mudesa?


Per què eleves l’escultura
Tu tot llum
Per què dones forma a la il·luminació?


Sí i no la passió
Fins a l’aixecament contra la imatge
Fins a la desfeta contra la forma
Sí i no a causa de la cosa


Cosa que incrementa la passió.


Vicenç Altaió
A Ricard Vaccaro