Modest Rodríguez Cruells, 1977 Exposició Retalls de nit
“Aquest pintor afina tot el que toca. Fins i tot el sentiment eròtic, quan Vaccaro l’agafa pel seu compte, esdevé poètic”. Ja fa vora de cinc anys que diguérem aquestes paraules arran d’una exposició de Vaccaro. Enguany les subscrivim encara. Més enriquides, però talment l’evolució tècnica i conceptual que ha fet l’artista. Un xic frenat per tot el que ha vist, aquest pintor, Vaccaro, no vol res que s’assembli als altres. Lluita sempre per salvaguardar la pròpia personalitat, i cal dir que ho aconsegueix.
Tot un món de generosos afanys de comunicació malda per sorgir de les seves obres. Des de l’aspre denúncia social fins a l’odi vers les actituds ferrenyes dels feixismes, sorgeix i raja de les seves pintures. Mai no les actituds divistes trenquen l’encristal·lat món que ens presenta. Tampoc, però, no deixa de posar el que calgui per tal d’expressar millor una idea. Al fons de l’art de Vaccaro hi rau un fort sentimentalisme apassionat que passa, si cal, per damunt de tots els convencionalismes ortodoxos. Sap que la part més important de l’obra d’un artista és el fet de presentar la veritat absoluta, els seus sentiments i el paral·lelisme que pot tenir amb la veritat i els sentiments dels altres. No cal pas demanar que un artista sigui un monstre que s’ho carregui tot per endavant: també cal que reflecteixi sentiment estètic tant amb les idees com en la seva tècnica. Ricard Vaccaro posseeix un fons d’intensa poesia: presenta fets que l’han colpit, humans, socials o bé polítics, però sempre amb exquisidesa i contingut simbolisme.
Tècnicament usa del “pop”, del “frottage” i, si cal, del “dripping”, el que cal és el fet de poder presentar una obra forta i convincent. Veiem moltes vegades que, al costat d’una veritable explosió tonal, sorgeix un petit oasi d’encalmada poesia: un dibuix fet amb llapis o gratat, però sempre amb delicadesa musical. Perquè l’obra d’aquest artista ho és de plenament musical. Gosaríem dir que participa de Bach, de Beethoven i, també, del ric conjunt orquestral de Wagner.
Podem seguir, dintre del contrapunt de les obres de Vaccaro, el pensament dirigent que, moltes vegades, comença i es nodreix d’una patriòtica protesta, la qual, amb la remarca d’un signe o d’un to, la gramàtica del qual és evident – ací l’accent wagnerià – ens dóna coherència a tot el relat.
La seva obra actual ens dóna notícia de l’evolució i de les sensibilitats adquirides per Vaccaro, no tan sols degudes als fets quotidians universals que es produeixen, sinó també a l’evolució per la qual la seva tècnica es va desenrotllant, es va ampliant.