Maria Lluïsa Borràs, 1997 Exposició Off Barcelona
Manllevo el títol d’un vers de Perucho que el pintor triava com a portada de la seva gran exposició a Tecla Sala (“Els déus et donen el primer vers / la resta és feina del poeta”), perquè ja la primera vegada que vaig veure la pintura de Vaccaro, a la galeria Dau al Set, en una exposició que estava dedicada a Miquel Martí i Pol, em feia pensar en la dita de Joan Miró, tan repetida: “no faig diferència entre pintura i poesia”. Era una dita molt seva des dels anys vint, quan Miró citava en la seva pintura des de paraules d’Apollinaire fins a versos de Paul Eluard o de Tristan Tzara i que li vam sentir repetir els darrers anys quan glossava l’obra poètica de Foix o de Brossa, un pensament que venia de lluny perquè reprenia en realitat la sentència llatina “ut pintura poesis”, que devia ser una dita grega, perquè els romans ho van aprendre gairebé tot dels seus avantpassats: els grecs.
Aleshores – era el 1984 – , Vaccaro es valia de pinzellades en forma de pluja per matisar el color i aconseguir una vibració amb la qual transgredir la condició estàtica inherent a la pintura, però també per expressar una mena de paisatge interior, una evocació del seu món íntim, d’una impressió, un sentiment, una emoció. Fa més de deu anys, doncs, que el pintor establia els trets definitoris d’un llenguatge que d’aleshores ençà li ha permès de transmetre a la tela tot un univers interior i que la mediació d’aquesta ha produït el prodigi d’irradiar-lo i fer-ne partícip a tot aquell que se la mira.
És evident, a més, que aquest paral·lelisme entre pintura i poesia no és una descoberta meva, ans al contrari és un fet que plau al pintor i en dóna prova marcant el seu recorregut professional, vull dir les exposicions que ha anat fent, tothora amb un títol poètic: “Crits”, el 1972; “Retall de nit”, el 1978; “Aura de capvespre”, el 1981; “Cap futur no pella sense angoixa” (1984); “Arrels en el mirall” (1987); “Eros a la tardor” (1989); “Portes eròtiques” (1990); “Dies i miratges” (1995).
En aquesta darrera exposició, una antològica a la Tecla Sala de l’Hospitalet, va aplegar obra de 1990 a 1993, i aquell traç automàtic que he descrit com una mena de pluja era portat a les darreres conseqüències, i esdevenia un gest i fins i tot una textura/suport del signe.
A més, Vaccaro havia dut el signe a l’espai obert, en forma d’escultura, sempre com una proposta poètica. Els treballs que recull aquesta exposició ofereixen un ventall més ampli, car apleguen les seves primeres temptatives, que s’orienten entre l’exotisme de Van Gogh i l’estructuració de la forma de Cézanne; inclou alguna de les pintures on el traç esdevé textura, com a “Creta. Homenatge a Salvador Riera”, o com la interessant sèrie treballada amb cendra que veig per primera vegada en obres especialment rellevants, com les que el pintor dedica a Paul Auster, “Espais blancs”, “Batec”, “Coral”, “Clandestí” o “Albada”, totes elles en correspondència significativa amb els títols dels seus poemes, que assenyalen el pas del signe i el traç vers la matèria de la darrera producció.
Cal reservar capítol a part, encara que també poètic, a l’escultura. Troncs clavats a la sorra vora el mar o bé escultures urbanes com “Geometria d’ombres”, o el magnífic “Homenatge a Joan Miró”, incorporat per sempre més al paisatge de Cornellà de Llobregat, porten a cel obert l’empremta d’un obra que s’ha anat fent en el temps, sense fressa ni soroll, que ja no pot seguir sent ignorada, perquè és l’obra d’un artista d’aquells que Josep Pla definia com “un artista de debò”, i que cal considerar una veu potent, molt estimable i singular del nostre art d’avui i de la nostra cultura.