Ismael Vaccaro
La materialitat és una constant de l’existir. Ésser tangible però, no és condició suficient per a esdevenir significatiu. Perquè la rellevància és esquiva i fugissera espiritualitat. Sense emotivitat, les portes del temps son mudes expressions de la nostra impossibilitat.
Perquè l’univers humà sigui comprensible ens cal una certa casta d’artesans, d’individus de ments sensibles amb la especial capacitat de recobrir d’emocions la forma inert. Tan se val que aquesta siguin restes negats per l’ardent abraçada d’un desert de sorra, antic i inclement, o elucubracions sòlides sorgides des del fosc àmbit d’un taller d’artista en funcions de modern taumaturg, el que compta però, és l’espiral emocional que la contemplació i l’atribució de sentits a la forma genera.
El que sorgeix és més que cosa, és símbol que codifica somnis i desitjos, generacions de pensaments en furiosa successió.
El que ens cal és l’intèrpret, aquell que tradueix la pedra, el metall, el vidre o el neoprè en paraula, en alè d’una civilització, en petja d’una certa manera de pensar, de veure i entendre el món que ens envolta, és a dir, en una certa manera de sentir la materialitat.
Així el cercle es tanca, i la materialitat, redescoberta i reinterpretada fora del seu temps i del seu lloc ens dona la clau per entendre aquella espiritualitat que la va generar.
I a Egipte, de cicles, de cercles que es repeteixen eternament, en sabien un munt.