Joan Abelló Juanpere, 2006 Exposició Silenci i plaer

La llegenda de l’artista ens el nacionalitza italià. El cert és que, malgrat d’avi calabrès, Vaccaro és un català de soca-rel que com anteriors homònims italians dels ja llunyans segles XVII i XVIII s’ha dedicat als afers pictòrics. Aquests mítics antecedents inclouen, per exemple, a Andrea Vaccaro (1604-1670), pintor napolità que va seguir a Caravaggio, pel que fa a l’art i no a la conducta criminal, el més polifacètic Lorenzo Vaccaro (Nàpols c. 1655-Torre del Greco 1706), escultor, arquitecte i pintor, que es va especialitzar en monuments fúnebres i va crear el barroc popular napolità, així com el seu fill, Domenico Antonio (Nàpols 1681-1750), que va seguir les petjades artístiques del pare. La branca viatgera de la hipotètica nissaga s’establirà entre Catanzaro i Reggio Calabria, i la proximitat del mar i les múltiples necessitats o bé negocis faran possible aquesta arribada a Catalunya. Vaccaro malgrat aquesta inventada genealogia itàlica, va seguir una formació clàssica barcelonina: estudis a l’Escola Massana i pràctica del dibuix al natural al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Vaccaro, que en italià vol dir vaquer (vaccàio) ha intentat sempre de romandre conscient dels efectes de la pròpia història personal i col·lectiva en la seva obra. És gràcies a aquesta atàvica memòria que ha sabut conjugar diverses expressions artístiques i aproximar-se a d’altres disciplines. Francesc Miralles (“De la realitat a l’infinit. Cinc variacions sobre Ricard Vaccaro”, Dies i miratges, 1995), ja recalcava aquesta essència transdisciplinar de la conceptualització artística de Ricard Vaccaro: “Exposicions, col·laboracions, escultures, performance que tenen com a constant la interrelació de la música i la poesia. Aquesta interrelació és essencial per entendre l’obra d’aquest artista. Essencial perquè, com veurem la música i sobretot la poesia, són l’arrel de la seva creativitat: no només la provoquen sinó que la condicionen”. L’obra de Ricard Vaccaro és, a tots nivells, travessada per música i poesia. La música i el seu poder evocatiu, per exemple, té un paper fonamental en una obra com Memorial en homenatge a la ciutat de Sarajevo, “5 de febrer de 1994” (1994). La passió per la poesia -comenta Miralles- li ve des de l’any 1976: quan va realitzar la coberta de “Presagi”, de Ramon Muntaner, sobre textos de Miquel Martí i Pol, va llegir tota la seva obra poètica. Vaccaro ha treballat també amb poemes de Paul Auster, John Updike, Pablo Neruda, Goethe, Paul Celain i García Lorca, entre d’altres. M. Ll. Borràs comenta que aquest paral·lelisme entre pintura i poesia “és un fet que plau al pintor i en dóna prova marcant el seu recorregut professional, les exposicions que ha anat fent, tothora amb un títol poètic”.

En Ricard, com a bon vaccàio se les ha tingut a veure amb la vaca cega, la maragalliana, la de la mala llet. La vaca esdevé metàfora d’un país que a poc a poc esdevé sobirà. Símbol d’un procés complex de construcció nacional que succeeix quan encara no s’han resolt problemes fonamentals de la pròpia identitat i mentre gestiona un nou allau migratori i el fet divers. Aquestes tensions no s’estan resolent sense l’emergència de conflicte i el reaflorament d’antigues tendències involutives i sectàries. En Ricard no és indiferent a aquest procés. Modest Rodríguez Cruells ens diu, a Retalls de nit (1977), que “l’aspre denúncia social i l’odi envers les actituds ferrenyes dels feixismes, sorgeixen i ragen de les seves pintures”. L’artista afegeix, “es nodreix d’una patriòtica protesta”. En els darrers anys aquest compromís ha mantingut Ricard Vaccaro lluny dels aparadors de l’art, submergit en les catacumbes de la gestió de polítiques culturals. Des del 2003 (Intimitats col·lectives, CAAT, Barcelona), no exposava públicament, i cal agrair a alguna darrera remodelació del govern català aquest retorn a l’antiga i primigènia dèria.

Val a dir però, que durant aquest període de sabàtic polític, per qüetions d’ètica professional, també ha deixat de plantar escultures públiques. Recordo que cal afegir, a la seva pròpia estètica, bella o trencadora, que tenen la qualitat de patrimonialitzar el territori. Com ens descobreix Akira Marusnhima (“Les dinamitzadores escultures de Ricard Vaccaro”, Dies i miratges, 1995): “basant-seen els coneixements urbanístics i arquitectònics i en el fons historico-cultural de la zona, eleva l’espai a la categoria de símbol”. L’artista, diu Marushima, “mitjançant les seves escultures ha convertit les connotacions de l’entorn històric en un nou instrument dinamitzador de la ciutat”. Tot i aquesta pauta política (en el seu sentit més cívic), l’artista dins del gestor no s’ha mantingut ociós. D’aquest foc interior n’han resultat la sèrie de vuit dibuixos i deu escultures que se’ns pesenta avui.

L’actual format dels dibuixos exposats (90 x 128 cm), vista la tendència als formats enormes d’algunes de les seves escultures públiques (serveixi com a mostra els 12 metres d’alçada de la recent Porta del temps, 2003), amaga d’altres peces que per volum ha calgut deixar a l’estudi, i que tenen origen i inspiració formal en les peces pictòriques de la instal·lació Memorial en homenatge a la ciutat de Sarajevo, “5 de febrer de 1994” (1994). La pintura de Vaccaro conté una sèrie d’eixos i temes característics però també de sorpreses quasi sempre colpidores. Perquè és cert que Vaccaro, estilísticament, es deu a l’informalisme gestual, que, com esmentava Miralles, l’erotisme ha estat “una temàtica sempre present en la seva obra” i que té, també, una gran aptesa per la pinzellada que defineix la seva pintura. Corredor-Mateos ha sabut expressar com ningú, amb precisió i sensibilitat poètica, aquest darrer aspecte: “La pinzellada es mou per l’espai […] amb suaus ondulacions i grans trets, amb seguretat i contundència. El traç és ample i enèrgic, com el d’un pintor extremoriental avesat a repetir el mateix gest deu mil vegades abans d’aconseguir la destresa absoluta”. Aquesta és una pintura matisada per vels, capes de treball, que indiquen línies de lectura, com en l’arqueologia o en la semiologia, quan cal llegir els valors dels substrats o dels síumbols: “En molts moments apareixen imatges de la realitat figurada: un rostre mig tapat pels traços blancs, la suggestió d’un tors, una mà clarament dibuixada, uns arcs arquitectònics. No determinen res, ni a desplaçar la importància que té, per ell mateix, aquest sentiment pictòric lliurement manifestat. Són a manera de collage, o si ho preferim, evocacions imprevistes, vestigis d’una visió quotidiana de la realitat, que traspua a través del nou pla en el qual l’artista s’ha situat” (“La pinzellada en llibertat de Vaccaro, J. Corredor-Mateos, Portes eròtiques, 1990).

En aquesta ocasió els miratges ocults de la pintura de Vaccaro són dones, dones d’aigua. Malgrat que els seus avantpassats postissos es dediquessin sempre a temàtiques religioses (el segle imposava), ell sempre ha demostrat un sentiment ben profà de l’art (el segle i les circumstàncies imposen). Aquestes dones d’aigua no són alienes al mític origen de l’artista, són part essencial dels mites d’aquell territori que formava part de la Magna Grècia, bressol, doncs, de Vaccaros i de nimfes. Per a Miralles, que no sense raó titlla a l’artista d’hedonista, aquest territori cultural “és la condensació de l’esperit mediterrani, són els mites, és una filosofia de vida”. La dona convertida en aigua com a imatge que fascina i sotmet. En aquest cas, i ben a prop de Calàbria, a la veïna Sicilia, tenim a la nimfa Aretusa, que perseguida (assetjada, diríem avui dia), per Alfeo es va convertir en un riu submarí i va brollar a Ortigia, el centre històric de Siracusa que és una illa, a tocar de Sicília. El riu Alfeo, des d’aleshores, barreja impúdicament les seves aigües amb les de la Fontana Aretusa. El seu brollador és un dels llocs més bells del món. Els modernistes, però, en una adaptació més esquerpa, considerarien que els esperits femenins del bosc emmalaltien als pagesos o als busca tresors. Són aquestes dones immaterials les protagonistes de la pintura de Vaccaro. Dones ocultes per pinzellades, en postures eròtiques i deliqüescents. Pinzellades que tenen el valor afegit de donar dinamisme a la pintura, o com afirmava M. Ll. Borràs (“Feina de poeta”, Off Barcelona, 1997), “pinzellades en forma de pluja per manifestar el color i aconseguir una vibració amb la qual transgredir la condició estàtica inherent a la pintura”. De vegades la pinzellada es trasllada a l’escultura que actua com a suport. A través de l’obra de Vaccaro aquest suport físic ha estat acer inoxidable, corten, fusta, i en l’actual mostra, de polimetacrilat. Aquest darrer material, encara que pot semblar circumstancial és una de les característiques més singulars de l’obra de Vaccaro: l’ús del polimetacrilat com a element constituent. L’ús d’aquest material que fa Vaccaro per a les seves escultures, o bona part d’elles, és del tot singular i atrevit.

A l’acomiadar-nos en la darrera visita a l’estudi amb les presses afegides per l’arribada de l’agost, i després d’una sèrie de malifetes informàtiques, Vaccaro em va confessar que no sabia encara del cert el títol que imposaria a la mostra, un de provisori em va semblar un xic espriuà. De tota manera no dubto de l’oportunitat de la tria. I, malgrat tot l’escrit, crec més representatives les poques paraules editades a la portada del catàleg, que tota la resta. Per tant i si us plau, facin cas de l’artista.