Jaume Vidal Oliveras, 2008 Exposició Através de la pluja
“A través de la pluja”. He preguntat repetidament a l’artista el perquè d’aquesta referència, la “pluja”, amb què ha titulat l’exposició. I Ricard Vaccaro m’ha respost, també repetidament que, sense saber exactament per què, associa la pluja al cos, a la pell, al tacte… Per a ell, la pluja posseeix multitud de connotacions vinculades a la sensualitat i al plaer. Evidentment, el simbolisme de la pluja és de tal complexitat que no s’esgota en aquest significat. Però per a Vaccaro, l’aigua i la pluja s’identifiquen amb una idea de plaer i delit: en les sèries de pintures titulades Portes eròtiques (1990) o Dones d’aigua (2006) s’observen, a través d’una trama de traços (o potser ones o gotes de pluja?), nus femenins o cossos entrellaçats.
Per comprendre el sentit profund d’aquest vincle, la relació íntima entre pluja i plaer, caldrà fer una volta conceptual, perquè, en ell, d’una manera subterrània, s’hi condensa un contingut mític. Un contingut mític que s’expressa en la llegenda grega de Dànae. N’existeixen diverses versions, però, en essència, la història ens diu que l’oracle havia vaticinat al rei d’Argos que la seva única filla li donaria un nét que li arrabassaria el tron i la vida. Per aquesta raó, per evitar que conegués a cap home, i així impedir que tingués descendència, Dànae fou tancada pel seu pare en una cambra de bronze soterrada. Malgrat tot, Zeus, seduït per la bellesa de la jove presonera, es metamorfitzà i penetrà en forma de pluja d’or per una escletxa del sostre, impregnant el cos de Dànae.
La pluja ha simbolitzat sempre el misteri de la fecundació. Però no només de la terra, sinó –com allò que descendeix des del cel- també de l’esperit i del saber. La pluja posseeix un doble significat, material i espiritual, que vivifica l’ànima i la vida. Però en la llegenda hi ha alguna cosa més: la pluja s’identifica amb el semen, amb gotes de semen.
La història de la pintura ha tractat de manera recurrent el mite de Dànae. Mabuse, Correggio, Tiziano, Rembrant, Boucher o Matisse, per citar artistes de tots els temps, han treballat aquesta iconografia –la pluja daurada o esperma- amb diferents sensibilitats. En Mabuse la pluja daurada s’expressa amb una llum porpra que es vessa damunt de la figura femenina, semblant –s’ha dit- a la il·luminació de l’Esperit Sant. Corregio concentra la pluja d’or –gotes i monedes- en els genitals de la princesa que Eros, déu del desig, ajuda a descobrir. En Tiziano és la mateixa pasta de la pintura que es banya en les excrecències daurades del déu i es transforma en una llum meravellosa. Vaccaro és, en certa manera, una revisió moderna del mite de Dànae a través del motiu dominant de la pluja.
Si la història de Dànae ha atret a tants artistes de totes les èpoques és perquè la llegenda expressa el goig, és una representació del plaer. Però es tracta del plaer en el seu sentit més ampli, també el plaer de pintar i de la pintura mateixa. Dànae no és només un cos, és el símbol de la creació. Més encara, ella mateixa és i forma part de la pintura: la seva sensualitat corporal es confon amb una altra eròtica, que és la de l’art. Dànae és el cos de la pintura, és la carn feta pintura.
Les capes de la ceba
La vinculació de Ricard Vaccaro amb la poesia ha estat observada en diverses ocasions. Moltes de les seves obres incorporen l’escriptura i s’ha dit que ell fa poesia amb la seva pintura. No cal insistir en aquest punt, però m’interessa parar atenció en un aspecte concret: en la idea de superposició. Intueixo que les imatges de Vaccaro estan formades per diferents capes que se superposen les unes amb les altres. La seva és una pintura de transparències, vels i sediments, que a voltes tapen i que a voltes deixen entreveure, com en un joc d’amagar i descobrir. No es tracta d’una mirada directa i diàfana sobre les coses, sinó filtrada per tamisos i semitransparències. Dànae mai és observada amb nitidesa, sinó entrevista, més aviat imaginada, allà al fons com la pura imatge del desig.
Existeix un concepte que ha tingut un particular èxit a explicar aquest tipus d’imatge feta de pel·lícules o sediments superposats: el palimpsest. És un manuscrit en el qual s’aprecien les empremtes d’una escriptura antiga que fou esborrada per poder-hi reescriure i reutilitzar el pergamí. El palimpsest conté una memòria, una polifonia de missatges que, malgrat estar semiesborrada, continua present i viva. Presenta signes i significats diversos que es trepitgen i dialoguen entre si. Ricard Vaccaro em va explicar en alguna ocasió com, a l’inici de la seva carrera, a finals del franquisme, pintava elements que tapava immediatament i que quedaven en el quadre com una taca. Eren aquests missatges de protesta, de subversió política que no es podien fer públics pel context de l’època i que oscil·laven entre la necessitat d’expressar-se i l’ocultació. I malgrat tot, aquell missatge, tot i que “esborrat”, estava allà per a qui volgués llegir-lo. Els temps han canviat des d’aleshores, però la pintura de Vaccaro segueix essent un art de la veladura: de l’ocultar i del deixar veure, del joc de les transparències i els signes encoberts. Tornarem al final sobre aquest punt concret.
Interessa destacar de moment que l’obra de Vaccaro es desplega com una ceba (símbol femení?): la seva pintura està composada per infinitat de pells superposades i semitransparents en un cicle, tal vegada, sense fi. La voluptuositat està en entrar en aquesta teranyina de vels i signes. El muntatge de la seva exposició Portes eròtiques (1990, Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, Barcelona), era una posada en escena de la seva pintura en tres dimensions, i consistia en una espècie de vels que l’espectador havia d’apartar per aproximar-se a les obres. És a dir, el caminant penetrava literalment la ceba, les infinites capes de l’objecte del desig.
Els fantasmes del desig
Un dia Vaccaro em va parlar del projecte d’introduir llum a les seves escultures. Segons m’explicava, el polimetacrilat, en ser un conductor lumínic, tenia moltes possibilitats. En aquell moment, estava immers en unes lectures sobre el minima-lisme i la “nova abstracció” i recordava a Ad Reinhardt, per a qui l’art ha de buscar la puresa i desprendre’s de tot allò accessori. En conseqüència, quants més usos, relacions i suplements tingui, pitjor serà, segons aquella consigna del “menys és més”.
Tot i això, posteriorment em vaig adonar que l’artista sentia una especial inclinació per la llum i que la seva incorporació no podia ser quelcom anecdòtic, sinó que responia a una motivació íntima i profunda. Aquesta inquietud s’ha manifestat d’altres maneres: en l’exposició Dies i miratges (1994, Tecla Sala, l’Hospitalet), per exemple, Vaccaro va il·luminar pel revers alguns dibuixos de manera que la imatge, vista frontalment, resultava una font de llum. Allà radicava l’afany de Vaccaro: fer una obra d’art que irradiés llum, amb totes les connotacions que això implica.
Aquest tractament de la llum segueix el mateix principi que el cinema, les diapositives o les plaques de vidre del segle passat. Quan la càmera ha imprès la pel·lícula fotogràfica, la projecció de llum damunt del cel·luloide crea imatges, talment com si fossin somnis damunt la pantalla. En el cas de Vaccaro, la llum sublima la matèria, i qui diu matèria, en el seu cas, diu Dànae. La llum revela una dimensió espectral i fantasmagòrica del desig.
Coda
En aquest recorregut s’ha fet esment a la llegenda de Dànae, a una ceba, o a les diferents formes que adopta el desig. S’ha dit també que l’art de Vaccaro és el d’ocultar i deixar veure. Potser, en el seu art existeixi un missatge secret, però si l’artista ha volgut ocultar-lo, no seré jo qui el reveli.