5 Variacions sobre Ricard Vaccaro. Francesc Miralles, 1995 Exposició Dies i Miratges
I
Potser la seva dedicació a la pedagogia li impedeix estar més present a la vida artística. Potser el fet que el seu centre d’actuació estigui a Cornellà de Llobregat l’allunyi de l’epicentre de les convulsions del món artístic català. Però aquestes circumstàncies li permeten tenir un contacte major amb la realitat i una total independència d’actuació. Aquestes seran dues connotacions que marcaran profundament la trajectòria artística de Ricard Vaccaro. Aquest artista, nascut a Barcelona el 1946 – tot i que amb freqüencia se’l fa artista italià – va seguir una formació clàssica barcelonina: estudis a l’Escola Massana i pràctica del dibuix al natural al Cercle Artístic de Sant Lluc.?Comença a exposar. La Mostra del Taller Picasso, a Barcelona a finals de 1971, rep l’ona atipicassiana de l’extrema dreta: és incendiada la galeria i la seva obra destru:ida. Segueix. Pinta i dibuixa. Realitza portades de llibres i de discos. Col·labora en el muntatge de l’obra de Joaquim Vilà i Folch Perquè surt de mare el Llobregat?(1973) i a l’espectacle musical de Conrad Setó, pel Grec-83. Realitza una performance, amb dansa, música i pintura al KGB de Barcelona (1985). Intervé a l’Àrea Olímpica de la Diagonal: Geometria d’ombres és un conjunt escultòric de 13 piràmides (1992). I a Cornellà de Llobregat, dintre de l’Any Miró, instal·la l’Homenatge a Joan Miró (1992).?Algunes de les exposicions de Ricard Vaccaro han tingut títols ben significatius. Crits (1972), Retalls de nit (1978), Aura de capvespre (1981), Cap futur no pella sense angoixa (1984), Arrels en el mirall (1987), Eros a la tardor (1989), Portes eròtiques (1990)… Exposicions, col·laboracions, escultures, performance que tenen com constant la interrelació de la música i la poesia. Aquesta interrelació és essencial per entendre l’obra d’aquest artista.
Essencial perquè, com veurem, la música i sobretot la poesia, són l’arrel de la seva creativitat: no només la provoquen sinó que la condicionen.
Si fem un repàs de tota l’obra de Ricard Vaccaro, veurem que es desenvolupa en sèries molt concretes, que tenen una unitat molt estreta. I veurem que aquestes sèries neixen d’experiències molt diverses. De la mateixa manera que l’artista no presenta una unitat estilística i de llenguatge tampoc no presenta una única font d’inspiració.
O potser sí: doncs Vaccaro és un home idealista, perquè la vida, l’instant, és la raó de ser. Tot ho viu amb intensitat. Per això, tot pot ser tema de la seva obra.
Artista independent, per a qui els valors fonamentals constitueixen l’irrenunciable dret de tothom, crea una obra independent: fusiona estils, fusiona tècniques, per fer una exaltació de l’existència. “Algú m’ha dit que sóc un hedonista. Doncs mira, ja m’està bé”, ha manifestat. L’existència com a eix de l’obra.
II
5 de febrer de 1994. Aquesta és la peça que condiciona una part – la més significativa – de la mostra actual de Ricard Vaccaro. Referint-se a aquest tríptic, l’artista va anotar, en acabar-lo de pintar: “En els laterals de la sala i en la separació de les tres peces, hi han d’anar miralls o un material similar, en una alçària de dos metres. La sala ha d’estar a les fosques, les tres peces molt ben il·luminades i un bo i potent equip de so que deixarà sentir durant uns deu minuts la peça del compositor Zbigniew Preisner Cant per a la unificació d’Europa. Tant els miralls com l’equip de so tenen molta importància, perquè l’obra pictòrica ha estat pensada i realitzada per produir un xoc en l’espectador, i això s’aconseguirà més fàcilment amb aquest format de mini espectacle.
Els miralls permeten que l’espectador s’integri en la pintura i en l’espai que l’envolta, convertint-se, així, en protagonista d’allò que està observant. Alhora, la música omple de tal manera, que pot ajudar a la visualització de l’obra pictòrica i a la comprensió total de què, amb aquest crit podem acabar entre tots amb la violència, la intolerància i el racisme”.
Ens trobem davant d’una obra de notables dimensions que es planteja no només des de la bidimensionalitat de la tela, sinó des de la tridimensionalitat de l’espai obtinguda pels miralls i des de la quarta dimensió del temps musical. És una obra típica de la transgressió dels límits que tant li agrada de fer a Ricard Vaccaro. Però aquí el més important és el sentit de l’obra: l’artista realitza una peça de plantejament social, provocada per les vivències quotidianes.
Això no era una nova manera de fer sinó un retorn a l’obra dels primers anys: l’obra que havia presentat en el Taller Picasso de Barcelona el 1971; l’obra que havia presentat a la Galeria As, també de Barcelona el, 1972, es podia dir que era obra de preocupació social directe. Santos Torroella escribia sobre la segona de les mostres esmentades: “Los 32 dibujos se situan más que en una estilización expresionista, en una expresividad de dolorido sentir, de atribulada conciencia de muchas cerrazones envolventes. Son, los suyos, gritos ahogados, de rostros o ademanes prisioneros de unas circunstancias hostiles que, ante la indefensión de aquellos, se crecen monstruosa y agobiadoramente”.
Ricard Vaccaro sempre ha estat molt sensible a la defensa dels drets de l’home. Però la seva acusació no es fa per la via de la violència sinó de la denúncia, de l’evidència dels fets que passen.
5 de febrer de 1994. Un record de la violència. Un himne personal a la ciutat de Sarajevo. Una oda a la pau. L’ètica com a eix de la vida.
III
La sèrie de les sabates, la sèrie dels barrets. Aquestes petites obres tenen la capacitat de plantejar-nos aspectes molt diversos de l’obra de Ricard Vaccaro. Retorn al realisme? Doncs, per la majoria, des d’Aura de capvespre, la mostra de la Galeria Joan de Serrallonga el 1981, l’obra de Vaccaro es desenvolupava dintre de l’informalisme gestual. En aquest punt sembla que quedaven enterrats l’expressionisme i l’experimentació de materials diversos. I és cert tot això, només que cal tenir en compte que Vaccaro no ha renunciat mai al tema, de manera absoluta. La realitat està present sempre d’una o altre manera en l’obra d’aquest artista. Tot i que la majoria de vegades queda diluïda dintre la massa gestual, quasi imperceptible, quasi intuïda. La ralitat sempre està present d’una o altra manera perquè està present la vida.?La sèrie de les sabates i la sèrie dels barrets plantegen l’aspecte de la transparència.?O sigui, la llum real, en una obra bidimensional. Es pot pensar, de sobte, en un cert joc irònic que deixa com suspesos en l’aire, els barrets i les sabates. Potser, qui conegui Vaccaro, podria connectar amb la llunyana mostra És la pera, de 1973, om s’imposava la ironia com fil conductor de la reflexió. Però no és el cas: aquí l’artista ha volgut incorporar la pintura a l’espai real. I ho ha fet mitjançant la llum. La llum, que agafa també un determinat paper en la seva obra escultòrica recent. Així a Geometria d’ombres: on les 13 piràmides creen un joc llum-ombra determinant pel sentit de l’obra. I de la mateixa manera Homenatge a Joan Miró: l’ombra té aquí un paper quasi de rellotge de sol que marca el pas del temps. “Voldria que la meva escultura fos, sempre, un punt d’unió entre la llum i l’entorn. És per aquest motiu que, malgrat els projectes que contínuament vaig realitzant, mai no es poden donar per definitius sense tenir en compte l’entorn”.
La llum-ombra és un element decisiu per arribar a crear un punt de desconcert, que decanti cap a la reflexió. Que provoqui un instant de reflexió. És mitjançant la llum-ombra que Ricard Vaccaro estableix la unió o fusió de l’art amb la realitat. No vol que la seva creació quedi morta damunt de la paret, al mig del camp, sinó que prengui part en la vida, en el fet quotidià. Com el mateix art agafa les sabates i el barret – objectes que delimiten l’home – , fent dels elements quotidians, objecte de reflexió i fruïció. És aquí on agafa ple sentit l’acció de Vaccaro de pintar el terra del KGB de Barcelona: doncs la festa, la vida i l’art tenen confluència. Va pintar el terra, es va crear una dansa, van actuar els diables de Cornellà,…
L’art i la vida en el mateix punt de l’eix.
IV
El juliol de 1990, les Portes eròtiques es presentaven a la Capella de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Era la culminació de tota una temàtica que ha estat present sempre en l’obra de Ricard Vaccaro. Retalls de nit fou una primera fita, Portes eròtiques fou l’última. Però en aquesta mostra trobem una sèrie d’obres pintades sobre una fotografia d’una dona nua que pràcticament desapareix.
“Aquest pintor afina tot el que toca. Fins i tot el sentiment eròtic; quan Vaccaro l’agafa pel seu compte, esdevé poètic” escrivia Modest Rodríguez Cruells el 1971. Exactament: és el sentiment eròtic el que traspua Vaccaro i on ens submergeix. Perquè per a ell l’erotisme va més enllà de la immediatesa sexual: més aviat corre paral·lel a l’hedonisme.
Les Portes eròtiques representen la culminació de tot un procés i una reflexió sobre l’erotisme: des del seu vessant sexual i des d’una consideració vital del creador.
Hi ha la reflexió sobre el cos, sobre la unió dels cossos com a font primigènia de plaer. Hi ha la reflexió sobre el cos com origen de bellesa i poesia. Hi ha, també, i en gran mesura, la reflexió sobre el sentiment eròtic que provoca el propi acte creatiu. Per això, el mateix artista ens dirà: “La pintura es pot considerar com a porta o finestra que s’obre a un paisatge no usual; portes que qualsevol pot obrir sempre que vulgui. Són peces amb un únic tema: l’erotisme, entès com una manera de viure, força mal vista avui, doncs es practica qualsevol cosa menys l’erotisme. Com a pintor soc egoista: he de sentir plaer en la pintura i el plaer de pintar és eròtic. Intento reflectir un sentiment”. D’aquí el muntatge de la mostra, que va dur a terme l’arquitecte Miquel Roa: la tènue il·luminació, les transparents cortines-paravents, creaven una atmosfera intimista, de recolliment, inclús, per introduir-nos, en aquest sentiment personal de l’artista. L’erotisme més sexual dels primers anys com el de Retalls de nit es transforma en un erotisme existencial. El creador gaudeix d’una exaltació continua. Vaccaro és positiu perquè tot ho converteix en sentiment eròtic.
L’erotisme com significat de la vida.
V
I Grècia. Que acaba essent el tema d’una sèrie de teles. Lògicament, per a un artista hedonista: Grècia és la condensació de l’esperit mediterrani, són els mites, és una filosofia de vida. Fou la llum, el pes de la tradició, però de manera bàsica, fou la literatura.?Com deia Ignasi Riera, Vaccaro: “és de la raça de pintors que entenen les secretes passions cromàtiques dels colors elementals”.
Grècia era una porta oberta que donava pas a noves sensacions, a nous colors, a noves llums. Com havia passat amb tants altres lletrats i pintors. Però en el seu cas pesava, alhora, l’enorme càrrega literària d’aquell món: els mites, els clàssics, les llegendes. Vaccaro sempre ha estat molt sensible a la música – darrera una obra seva podem trpbar-hi una peça d’Albinoni o una ària de Bach – però encara més la literatura. El 1983 deia que allò més important era l’equilibri: “…però és, més que l’equilibri de les formes o dels cossos, l’equilibri de la pintura i la poesia”. I aquí Vaccaro no es referia a la poesia que crea la pintura mateixa sinó a la poesia dels poetes.
La passió per la poesia li ve des de l’any 1976: quan per realitzar la coberta de “Presagi”, de Ramon Muntaner, sobre textos de Miquel Martí i Pol, va llegir tota la seva obra poètica. Li va apassionar, aquella poesia: va conèixer al poeta temps més tard i va incorporar poemes seus en els catàlegs, així com versos en les seves obres. D’aquí naixeria la mostra de 1984, a la Galeria Dau al Set de Barcelona: “Ricard Vaccaro ha aconseguit, doncs, de pintar sobre la lletra viva del poeta de Roda, sense esborrar cap dels trets de la seva eloqüència, ans al contrari, ens l’ha fet més evident. Tot recalcant el triomf del poeta contre les ombres, el pintor comença aquest viatge amb un blanc límpid, absolutament paral·lel a la declaració de principis del poema Ara mateix, que encapçala l’Àmbit de tots els àmbits. Els pinzells tradueixen així les llums de la vida oberta que hi proclamen els versos”, escrivia Joan Rendé.
Des de llavors, la poesia, les grafies més o menys llegibles són presents a la seva pintura. O són presents a les seves exposicions: Portes eròtiques uneix les setze obres presentades amb setze poemes d’altres tants autors.
En poques ocasions ens trobem un artista plàstic que vinculi tant la seva obra a la poesia. Per això la gesticulació de Vaccaro s’endinsa a una dimensió enllà, cap a l’infinit. Poques vegades trobem un artista més arrelat a la terra, amb tan gran capacitat de dur-nos més al límit de l’horitzó. Vaccaro ens duu de la realitat a l’infinit. És la seva poesia. És aquesta la riquesa que li fa escriure:
“I qui som nosaltres, viatgers desconeguts,
que restem silenciosos dins la fosca
d’una barca sense nom ni timoner?
Per què vull veles o corrent si sé que no ens mourem,
Que són els altres els qui marxen,
Paisatges i gent?”.