Miquel Martí i Pol, 1981 Poema per a l’exposició Aura de Capvespre de Ricard Vaccaro
Allí on conflueixen la paraula i el gest
el temps detura el temps i es manifesta,
pur en l’excés de tota llei de límits.
Cap miratge secret no amaga l’ombra,
ni cap mirall fal·laç no dissimula
distàncies, l’enllà d’aquest vastíssim
univers que en cada ratlla lleu
és un projecte i també una pregunta.
Mira com creixen fulles amb la pluja,
com els colors s’esbalcen i es confonen
en l’aiguaneix silenciós del somni.
En el principi, el traç, incert, proposa
dimensions, i desvetlla solemnes
esclats de foc; després farà més densa
la solitud, i l’espiral del vent
se l’endurà peñs remolins de l’aigua
cap al secret en què, immòbil, giravolta.
Tot és incert, i estricte, i necessari.
Més ençà de la forma que constreny
hi ha el color que fecunfa i allibera.